Finançament públic i ingressos per matrícules i taxes, segons les universitats

Aquestes xifres o estimacions agregades amaguen una gran diversitat de situacions entre les universitats catalanes. El reial decret-llei 14/2012 estableix que els preus públics dels graus i màsters universitaris han de passar a estar en relació amb el cost del servei; però no s’especifica el nivell de referència que s’ha d’utilitzar en els càlculs (ensenyament, centre, universitat, o comunitat autònoma –que són les que actualment fixen els preus públics–). Si analitzem les darreres dades auditades, corresponents a l’any 2012, aplicant en tots els casos el càlcul global segons el qual un 59% de la despesa es dedica a tasques docents, trobem que existeixen diferències considerables entre universitats. A la Taula 1 es pot observar que el percentatge del cost de la docència assumit directament pels estudiants oscil·la entre el 32% a la UPC i el 56% a la UB. En tots els casos el cost que els i les estudiants paguen realment de mitjana estaria molt per sobre del 15-25% establert al decret-llei per a les primeres matrícules.

Font: elaboració pròpia, vegeu l’apartat “Metodologia”.

Aquestes diferències es reprodueixen també a l’interior de cada universitat entre diverses titulacions. A la Taula 2 mostrem, a tall d’exemple, informació per la UB corresponent a l’any 2006. El “grau de cobertura” de la taula és el percentatge que els ingressos per matrícules suposaven sobre la despesa corrent dels centres. Si aquelles proporcions es mantinguessin avui voldria dir que, per exemple, els estudiants de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB podrien estar pagant via matrícules i taxes el 85% del cost de la docència que reben^[9].

Aquest exemple mostra la limitació més important d’un sistema de preus públics que pretén vincular el preu de la matrícula al cost de la docència. Més enllà del fer que el percentatge mitjà que representen les matrícules sigui molt superior al 25% màxim previst pel reial decret-llei 14/2012, les xifres de la Taula 2 indiquen que els i les estudiants només podrien pagar un percentatge determinat del cost de la seva docència si s’establissin diferències entre titulacions molt més grans de les existents en l’actualitat. De fet, la lentitud en el procés d’implantació i publicació de la comptabilitat analítica a les universitats públiques catalanes i espanyoles és comprensible, en la mesura que una aplicació estricta del reial decret-llei basada en dades reals de despesa exigiria establir una estructura de preus de matrícula enormement complexa, i que deixaria les titulacions més cares fora de l’abast de la major part de famílies.

Font: Informe de la Comissió per a l’elaboració del Pla de Viabilitat Econòmico-Financera de la Universitat de Barcelona, Universitat de Barcelona, 2007.