Introducció

Aquest estudi descriu les plantilles del personal docent i investigador (PDI) de les universitats públiques catalanes entre els cursos 2004/05 i 2014/15 i n’analitza les tendències principals.

Les categories de Personal Docent i Investigador de les universitats públiques

De qui depèn que existeixin unes determinades categories i qui defineix les seves característiques?

Al conjunt del Regne d’Espanya, la Ley de Reforma Universitària (LRU) de 1983, la Ley Orgánica de Universidades (LOU) de l’any 2001 i la Ley de Modificación de la Ley Orgánica de Universidades (LOMLOU) de l’any 2007 regulen les característiques del personal docent i investigador (PDI) de les universitats públiques. Les categories de PDI, els seus requisits i forma d’accés, les seves tasques i els seus drets i deures es troben establerts de forma general en la llei, la qual és desenvolupada per diversos decrets. Des de l’entrada en vigor de la LOU, és a dir, en els darrers 14 anys, s’han aprovat i publicat 17 decrets, lleis i decrets-llei d’abast estatal que han modificat algun aspecte de la normativa que afecta el PDI de les universitats, noves disposicions que han conviscut i conviuen amb decrets vigents des de 1989.

El desenvolupament normatiu sobre les categories de PDI funcionari està en mans de l’Estat en la seva quasi totalitat, mentre que les comunitats autònomes tenen un ampli poder de decisió sobre el desenvolupament normatiu de les figures no funcionarials que estableix la llei. Així doncs, la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC) de 2003 desenvolupa aquestes figures a Catalunya (on, per això, prenen noms diferents), conjuntament amb decrets posteriors i el conveni col·lectiu corresponent.

En conseqüència, no resulta fàcil endinsar-se en aquest tema. Aquesta introducció pretén sintetitzar els elements més importants de les característiques del PDI universitari amb l’objectiu de facilitar la lectura de l’informe que presentem.

Quines categories existeixen?

L’estructura de categories del personal docent i investigador de les universitats públiques es resumeix als dos diagrames següents.

El primer diagrama (Gràfic 1) inclou les categories de PDI permanent. En tots els casos es tracta de professorat, és a dir de PDI que té la docència entre les seves tasques. Les categories que apareixen puntejades han estat declarades a extingir.

Dins el grup del professorat funcionari (PDI-F), la categoria de catedràtic d’universitat (CU) té els requisits més exigents quant als mèrits per a l’accés, i també les retribucions més altes, però no té assignades funcions diferents de les del professorat titular d’universitat (TU), excepte la capacitat de ser rector de la universitat. La categoria de TU és la més habitual entre el professorat funcionari. Mentre no s’extingeixi completament, la categoria de Catedràtic d’Escola Universitària (CEU) està equiparada a tots els efectes a la de TU. La de Titular d’Escola Universitària (TEU), també en extinció, té requisits d’accés, funcions i retribucions inferiors a la de TU, i en particular és l’única categoria funcionarial per a la qual no es requereix la titulació de doctor.

Font: elaboració pròpia a partir de la LOU i la LUC.

Quant al personal docent i investigador contractat (PDI-L), a Catalunya existeixen dues modalitats diferents de la figura de contractat doctor vigent al conjunt d’Espanya, anomenades catedràtic contractat i agregat, les quals estan aquí considerades comparables en molts aspectes a CU i TU respectivament. A la major part de comunitats autònomes, en canvi, la del professorat contractat doctor es considera una categoria prèvia a la de TU. En tot cas, aquesta categoria és permanent (amb contractes indefinits).

Finalment, la categoria de professorat col·laborador ve a ser comparable a la de TEU, però en versió contractual. Tot i que en general el contracte del professorat col·laborador és indefinit, també ha estat permès que fos temporal.

El segon diagrama (Gràfic 2) mostra l’estructura de categories de PDI no permanent.

Hi destaca a un extrem la categoria de professorat ajudant doctor (a Catalunya denominat professorat lector). Per les seves característiques de requisits (doctorat i acreditació) i funcions (docència i recerca) es pot interpretar, tot i que literalment la llei no ho fa, com una figura de professorat en fase d’accés a una posició permanent (de TU o de prof. contractat doctor). Més endavant es descriuen, però, les dificultats d’aquesta promoció.

En l’altre extrem, la categoria de professorat associat es preveu per a cobrir les necessitats de la universitat de comptar amb professorat que aporti la seva experiència en l’exercici de les professions per a les quals prepara. Per això aquesta categoria és estrictament docent i només es pot exercir a temps parcial alhora que s’exerceix la professió.

La resta de les figures temporals està majoritàriament constituïda per categories de personal investigador (doctor) i de personal investigador en formació (no doctor, es tracta de figures concebudes per a la realització del doctorat). Tant en un grup com en l’altre existeix una nombrosa família de condicions i característiques diverses. En el cas del personal investigador, són el resultat de convocatòries específiques europees (el personal investigador contractat a través del programa europeu Marie Curie n’és tan sols un exemple), espanyoles (el programa Ramon y Cajal és probablement el més conegut) o autonòmiques (a Catalunya, el programa Beatriu de Pinós, per exemple). En el cas del personal investigador en formació, la major part depenen de les convocatòries estatals “Ayudas para la formación del profesorado universitario” (FPU) i “Ayudas para contratos predoctorales para la formación de doctores” (col·loquialment FPI) i la autonòmica “Ajuts per a la contractació de personal investigador novell” (FI). Finalment, algunes universitats catalanes tenen les seves pròpies convocatòries d’ajuts predoctorals o post-doc. Per últim, hi ha la figura d’ajudant, prevista per les lleis d’universitats estatal i autonòmica.

Finalment, la categoria de professorat visitant està prevista per a la contractació temporal de professorat d’altres universitats.

Excepte en el cas del professorat associat, tot contracte temporal té una durada màxima establerta per llei, i no és renovable. Depenent de les categories, aquesta durada màxima pot ser d’entre 3 i 5 anys.

Cal tenir present, a més, que totes les figures permanents poden ser ocupades interinament, la qual cosa afegeix més varietat de situacions en què es pot trobat el PDI universitari.

Font: elaboració pròpia a partir de la LOU i la LUC.

Com s’hi accedeix?

A totes les categories de PDI de les universitats públiques s’hi accedeix per concurs públic, excepte a les de professorat visitant, que són les úniques on està permesa la contractació directa. Els concursos són competència de cada universitat, excepte els que corresponen a categories de personal investigador i personal investigador en formació que convoquen la UE, l’estat o el govern autonòmic.

Els requisits principals per presentar-se als concursos són la titulació i l’acreditació. Tal com hem indicat en els dos diagrames anteriors, algunes categories requereixen el doctorat i d’altres no. L’acreditació dels mèrits és imprescindible per a poder ser admès com a candidat en un concurs de qualsevol categoria permanent (funcionarial o contractual) i també per a la categoria temporal d’ajudant doctor (lector). L’acreditació sempre és externa a les universitats, i està en mans d’agències d’acreditació (estatal i autonòmica) que depenen dels governs. En tot cas, també les categories que no estan sotmeses a acreditació externa prèvia requereixen la superació d’una avaluació en règim competitiu i en concurs públic.

Quina és la trajectòria laboral que preveu la llei?

La llei no preveu una trajectòria professional per al PDI. Al menys no de forma explícita. Tant és així que tots els concursos són oberts i en l’àmbit del personal docent i investigador de les universitats públiques no existeix cap mena de mecanisme de promoció interna com existeix a la resta de la funció pública (excepte els dos dirigits a l’extinció de les categories de TEU i de prof. col·laborador, en virtut dels quals, prèvia acreditació, passen a TU i agregat, respectivament).

A la pràctica, però, els requisits de titulació, d’acreditació i de mèrits a tenir en compte en els concursos han anat configurant una carrera professional, la versió més curta de la qual actualment es sintetitza en el Gràfic 3, que il·lustra els passos necessaris per assolir una primera posició permanent, sigui aquesta contractual o funcionarial. A partir d’aquesta primera posició permanent, la possibilitat de millorar les condicions també està subjecta a concursos públics oberts amb requisit d’acreditació prèvia, tal com hem indicat més amunt.

Font: elaboració pròpia a partir de la LOU i la LUC.

Així doncs, es tracta d’una progressió molt llarga que requereix moltes etapes intermèdies abans d’arribar a una primera categoria de professor, que no es pot materialment assolir abans dels 30-35 anys d’edat. Aquesta progressió està plena d’obstacles, i ho estava fins i tot quan el nombre de posicions de cada tipus que el sistema universitari oferia no havia patit les retallades dels darrers anys, ja que cadascun dels passos que mostra el diagrama a partir de l’acabament del màster depèn d’una selecció en règim competitiu de les persones candidates, sempre en funció del nombre de contractes o places que les universitats puguin oferir en cada moment. No depèn, doncs, només dels mèrits demostrats per la persona. Per això es produeix un gran nombre de sortides del sistema cap a universitats i centres de recerca d’altres països, així com cap a d’altres ocupacions.

El professorat de les universitats privades

Aquest estudi sobre les plantilles de personal docent i investigador es limita a analitzar-ne la situació a les universitats públiques. No s’hi inclouen ni les universitats privades ni els centres adscrits a les universitats públiques. El motiu rau en el fet que el professorat de les universitats privades i dels centres adscrits a les públiques és difícilment comparable amb el de les universitats públiques, donat que difereix en molts aspectes normatius substancials: requisits i forma d’accés, categories i formes de vinculació, percentatges per titulació, entre d’altres. En aquest sentit el sistema públic és molt més exigent quant al nivell de qualitat requerit a les seves plantilles de PDI. Valgui el Gràfic 4 per apreciar de manera visual algunes de les diferències qualitatives.

Font: elaboració pròpia a partir Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Estadísticas Universitarias i de la base de dades IUNE.

Composició per gènere

En el període 2004/05 a 2014/15, ha augmentat la presència de dones entre el PDI de les universitats públiques catalanes (vegeu el Gràfic 5). Han passat de ser un 35% del PDI a ser un 41%.

Font: elaboració pròpia a partir de MECD: Estadística de personal de las universidades (EPU).

Però les condicions en les que s’incorporen les dones no són les millors. L’indicador d’estabilitat de la plantilla que calcula el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte també indica que en una plantilla estable en un 47,2% per a Catalunya el curs 2014/15, només el 41,3% de dones ho són, davant del 51,3% d’homes.

A més, el Gràfic 6 mostra que el percentatge de dones és semblant al d’homes quan es tracta de categories temporals (color vermell) o categories permanents en extinció (color blau tramat), i decreix ràpidament a mida que la categoria augmenta.

En vermell, les categories temporals, en blau les permanents. Les dues columnes blaves tramades corresponen a categories en extinció.
Font: elaboració pròpia a partir de MECD: Estadística de personal de las universidades (EPU).

En resum, en la darrera dècada s’ha produït un increment, tot i que modest, de la proporció de dones entre PDI de les universitats públiques, però estem encara lluny de la igualtat en les categories més altes i amb condicions d’estabilitat. La presència d’un percentatge més equilibrat de dones entre el professorat lector hauria de permetre millorar en el futur l’equilibri de gènere en les categories permanents, sempre que s’inverteixi la política restrictiva dels darrers anys.