Resum executiu

La universitat pública espanyola és la sisena més cara de la UE21

El que paga cada curs l’estudiant d’una universitat pública espanyola és més del que pagaria en qualsevol altre país de la UE21, amb les úniques excepcions de Portugal, Holanda, Itàlia, Irlanda i el Regne Unit. La posició del sistema espanyol de beques i subsidis als estudis universitaris és més difícil de quantificar, però les dades disponibles indiquen que és un dels més febles entre els dels països referits.

Aquests trets es reforçaran, previsiblement, com a conseqüència del Reial decret-llei 14/2012 que, entre altres coses regula els preus públics universitaris i el finançament de les beques.

Al món, els sistemes universitaris públics segueixen models diversos, en funció de la combinació de preus de matrícula i beques d’estudi

El finançament dels serveis d’ensenyament superior es planteja en termes diferents en els diferents països.  En un extrem es troben els països que defineixen la universitat  com un servei de caràcter privat i de rendiments estrictament individuals: és l’estudiant / usuari qui ha de fer front als seus costos. Beques o crèdits es defineixen com els mecanismes que permeten als estudiants fer front a aquesta despesa.

En d’altres països, s’ha vingut considerant que els estudis universitaris generen tan importants externalitats positives (en termes de qualificació professional, de millora del nivell cultural, de promoció de la igualtat social, etc.) que és el sector públic qui els ha de finançar. L’estudi no detecta correlació entre els factors de riquesa o demogràfics dels països i el model de finançament universitari que adopten, havent-se de concloure que aquesta és una decisió de caràcter més polític i social que econòmic.

A Catalunya, i a Espanya en general, ha prevalgut, al menys fins al present, una lògica de finançament predominantment públic, però amb una participació dels estudiants, concretada en el pagament d’una matrícula pels estudis (habitualment denominada “preu públic”), que s’acompanya d’unes taxes específiques, vinculades a aspectes laterals del procés educatiu (com la formació d’expedient, l’expedició de títols) o d’altres serveis prestats per les universitats (com l’accés als seus serveis informàtics, per exemple).

L’estudiant universitari a Espanya paga, de mitjana, entre el 19% i el 20% del cost dels estudis

L’estudi realitzat abona l’estimació que els estudiants universitaris espanyols paguen, de mitjana, entre el 19% i el 20% del cost dels seus estudis. Aquest nivell de contribució és alt en termes comparatius amb d’altres països de la nostra àrea cultural, especialment tenint en compte la inexistència de beques-salari, el modest nivell de les beques d’estudis i la seva limitada quantitat.

Aquella  estimació  del pes dels preus sobre el cost dels estudis requereix ser matisada. En primer lloc, per l’extraordinària dificultat en la determinació de quins són els costos de la docència universitària. Els costos globals pressupostats de cada universitat no són una bona estimació d’aquests costos, ja que inclouen la totalitat de les despeses de cada universitat, moltes de les quals no s’apliquen a la docència sinó  a d’altres finalitats (com, en primer terme, la recerca). L’absència de comptabilitat analítica en les nostres universitats fa molt difícil una determinació precisa d’aquests costos; i les poques universitats que han intentat un càlcul precís (com la Jaume I o l’Autònoma de Barcelona), s’han trobat que no existeix una metodologia acordada, a nivell del conjunt del sistema universitari espanyol, sobre com calcular-los.

I, en segon lloc, i sobre tot, per què estem lluny de tenir un panorama uniforme de  preus i taxes universitaris. El sistema fins ara vigent a Espanya procedeix “en cascada”: el govern central fixa els llindars mínim i màxim de l’increment percentual anual (que pren com a base l’increment interanual de l’IPC, més un increment percentual variable), i és cada comunitat autònoma qui estableix els preus i quin nivell d’augment aplicarà. Finalment, cada universitat pot decidir addicionalment la incorporació, i la quantia, d’algunes taxes específiques.

A Espanya, el preu per cursar un mateix estudi difereix entre comunitats autònomes fins a doblar-se (graus) o triplicar-se (màsters universitaris)

Així, si es considera el conjunt d’Espanya, el que impera és una gran variabilitat en els preus dels estudis universitaris, sense una explicació clara de les variacions observades. Hi ha  comunitats autònomes on tots els estudis de grau tenen el mateix preu, i comunitats que diferencien segons el nivell d’experimentalitat. Però tampoc  aquesta variable no és una guia segura: uns mateixos estudis poden tenir nivells d’experimentalitat diferents en diferents comunitats autònomes, o fins i tot en diferents universitats de la mateixa comunitat. La conseqüència és una forta variabilitat en els preus dels mateixos estudis, cursats en diferents territoris: pel que fa als graus, l’oscil·lació és pràcticament del senzill al doble; i en els màsters universitaris (o “oficials”), del senzill al triple.

Catalunya, la comunitat autònoma mes cara per als estudis de grau, i una de les més cares pel que fa a màsters i doctorats

En el conjunt d’Espanya, el sistema de preus universitaris de Catalunya ha anat adquirint un perfil propi. L’aplicació sistemàtica del nivell més alt d’increment de preus de l’interval permès pel govern central fa que els preus públics universitaris catalans siguin els més cars d’Espanya, pel que fa als graus; dels més cars, pel que fa als màsters i doctorats; i que algunes de les taxes específiques siguin les més cares d’Espanya (com la d’expedició de títols de grau), o d’entre les més cares (títols de màster o de doctor).

La darrera dècada els preus han fet una evolució a l’alça

La introducció de la nova estructura dels estudis universitaris derivada de la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior l’any 2008 (EEES o “pla Bolonya”) va modificar la terminologia, la durada dels estudis, etc. i, per tant, no són realitats directament comparables; però es pot observar que, per uns mateixos estudis, la implantació de l’EEES ha representat un increment de costos, respecte de l’anterior esquema de 1er + 2on cicles, superior al 10%. En el cas dels estudis  oficials de màster, els preus mínims han crescut un 43% per sobre de l’IPC des de la seva implantació ara fa cinc anys i s’han apropat progressivament als dels màsters més cars. Cal a més anotar l’existència d’estudis de màster universitari (és a dir, oficial), de caràcter “especial”, amb preus superiors als fixats amb caràcter general, i que arriben, pràcticament, a duplicar-los.

Només els estudis de doctorat han reduït els preus respecte de l’esquema anterior; però cal anotar que ara els estudis de doctorat han perdut contingut docent, i que els seus costos actuals es limiten pràcticament a la tutela acadèmica (les taxes corresponents a la qual s’han multiplicat per quatre en els últims cinc anys).

Per acabar, s’ha introduït una “penalització” per a la segona o ulteriors matrícules d’una mateixa assignatura i, a més, aquesta penalització ha anat augmentant: el recàrrec actual per la segona matrícula en una assignatura és el mateix que es cobrava fa 10 anys a partir de la quarta matrícula (50%). La tercera matrícula ha passat de costar un 40% més a costar 3 vegades el preu de la primera.

El curs 2012-13 a Espanya es produirà un canvi substancial del sistema de preus

En aquest marc, el Reial decret-Llei 14/2012, del 20 d’abril (BOE del 21) pot representar un canvi en profunditat del sistema actual de fixació dels preus. Per primera vegada, es remeten els preus als “costos de prestació del servei” (costos que no estan determinats amb precisió i de manera homogènia). Els preus i taxes de matrícula han de cobrir determinades proporcions d’aquests costos: per als estudis de grau i per als màsters que donen accés a professions regulades, aquestes proporcions estaran compreses entre el 15% i el 25%, en cas de primera matrícula, i augmentaran progressivament en matrícules ulteriors, fins a cobrir la totalitat dels costos en cas de quarta matrícula. En altres tipus de màsters els preus cobriran una proporció més gran dels costos: entre el 40% i el 50% i, per als estudiants procedents de països no integrats en la UE, el  preu pot situar-se en el 100 % dels costos a partir de la primera matrícula.

En l’actualitat, no es coneix l’impacte d’aquesta nova normativa sobre els preus de matrícula aplicables el curs 2012-13. Al peu de la lletra, fins i tot es podria produir una reducció de preus, ja que estimem que la proporció dels costos que l’estudiant cobreix actualment és de l’ordre del 20% (i el decret-llei admet qualsevol valor en l’interval 15% – 25%).

Però sembla més realista situar-se en la hipòtesi del manteniment de la tendència creixent registrada al llarg dels últims anys. Fonts governamentals han declarat que actualment l’estudiant cobreix el 15% dels costos del servei. En tal cas, la hipòtesi màxima, 25%, significaria un increment de preus del 66% respecte del curs 2011-12.

Què es pot preveure a Catalunya per al curs 2012-13

A Catalunya, un increment de preus del 66% voldria dir que humanitats i ciències socials i jurídiques podrien passar dels, aproximadament, 900€ actuals (preu per curs complet) a uns 1.500€; els estudis científics, enginyeries i arquitectura podrien passar dels 1.300€ als 2.100€; i els estudis en ciències de la salut podrien passar d’uns 1.400€ cap als 2.300€.

En l’àmbit dels màsters que donen accés a professions regulades, en les mateixes hipòtesis es produiria un creixement des dels 1.990€ fins als 2.500€ – 3.000€, segons la tipologia adoptada per cada universitat. La resta de màsters oficials podrien registrar augments més importants, i arribar als 3.500€, o encara més.

Però es tracta d’estimacions basades en supòsits sobre l’aplicació del decret-llei. La fixació dels preus públics de matrícula es una competència dels governs de les comunitats autònomes i respon, en definitiva, a opcions concretes de política pressupostària.