Capítol 3. Comparació de preus amb altres sistemes universitaris

Resum executiu

En aquest capítol s’analitzen els sistemes de preus, ajuts i finançament públics de les universitats als països de l’OCDE, i es posen en relació amb la situació a Espanya i la seva evolució imminent.

Les conclusions principals són les següents:

  1. D’acord amb les dades de l’OCDE corresponents al curs 2008-09, a 5 països europeus (Dinamarca, Finlàndia, Noruega, República Txeca i Suècia), els estudis a les universitats públiques eren gratuïts el 2008. A més, a uns altres 4 països europeus (França, Bèlgica, Àustria i Suïssa) la mitjana dels preus públics universitaris era inferior a la d’Espanya, a paritat de poder adquisitiu, i sols a 5 països (Portugal, Itàlia, Països Baixos, Irlanda i Regne Unit) era superior.
  2. Un augment del 66,7% dels preus de matrícula el proper curs 2012-2013 allunyaria els preus públics universitaris a Espanya dels països del seu entorn. De fet, podria arribar a situar Espanya com el tercer país europeu on la universitat pública és més cara, darrera del Regne Unit i Irlanda.
  3. El sistema de preus es complementa amb el sistema de beques i ajuts públics a l’estudi. Aquest ajuts poden incloure el preu de la matrícula, incloure també una part o tota la resta de les despeses (com ara les d’allotjament, desplaçaments i manutenció), o tenir la forma de beques-salari. Es constaten grans diferències entre uns països i altres en aquest sentit. En alguns països la gran majoria dels estudiants perceben aquestes beques, a càrrec de l’estat. Espanya es situa en el grup de països amb un nombre petit de beques.
  4. Les dades posen de manifest  que com més gran és la diferència entre despeses i subsidis més decreix l’accés de la població jove als estudis universitaris.
  5. En analitzar els motius que justifiquen les grans diferències entre els diversos models, es comprova que ni el nivell de riquesa ni els factors demogràfics no són determinants del nivell de finançament de les universitats o del preu dels estudis. Països amb valors similars de PIB per habitant  tenen comportaments molt allunyats. Recíprocament, països amb valors molt distants de riquesa fan esforços proporcionalment molt semblants a l’hora de finançar les seves universitats. Igualment, es constata que, al llarg del temps, hi ha països que varien la seva riquesa i el seu finançament públic universitari en direccions oposades. Es conclou, doncs, que les grans diferències detectades entre els diversos països són el resultat d’una elecció social i política entre models diferents, amb resultats diferents quant a la igualtat d’oportunitats i la mobilitat social.

Els preus públics arreu del món

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) fa dècades que elabora l’estudi Education at a Glance[3.1], en el qual s’analitzen els sistemes educatius (incloent l’universitari) dels països que formen part d’aquesta organització, i que són els més desenvolupats econòmicament del món. Sens dubte és un dels estudis més complets i exhaustius quant a dades estadístiques, dissenyat especialment per a la comparació entre països i l’estudi de la seva evolució al llarg del temps. Per superar les dificultats de comparació, l’OCDE ha definit una sèrie d’indicadors i taxonomies que permeten classificar i contrastar les dades brutes de cada país. Les dades que presentem provenen de l’informe esmentat, OCDE 2011, i es refereixen a l’any 2008.

El Gràfic 3.1 presenta els preus, en mitjana, de la matrícula d’un curs a les universitats públiques dels diversos països de l’OCDE. Les dades es presenten en dòlars equivalents per Paritat de Poder Adquisitiu (PPA).

Gràfic 3.1: Preus públics universitaris per curs, en USD PPA (curs 2008-09).

Elaboració pròpia a partir de OCDE 2011, indicador B5. Per a Irlanda, el valor mitjà és poc significatiu, i s’indiquen els valors mínim i màxim.

Com es pot veure, dels 15 països europeus que apareixen al gràfic, Espanya ocupa la desena posició, si s’ordenen els preus universitaris de més baixos a més alts. En efecte, a 5 països europeus (Dinamarca, Finlàndia, Noruega, República Txeca i Suècia), els estudis a les universitats públiques eren gratuïts el 2008. A més, a uns altres 4 països europeus (França, Bèlgica, Àustria i Suïssa) la mitjana dels preus públics universitaris era inferior a la d’Espanya.

El fet que les dades del darrer informe de l’OCDE corresponguin al curs 2008-2009 dificulta una comparació per al  curs actual. Ara bé, cal tenir en compte que els preus públics universitaris a Espanya i, molt particularment, a Catalunya, han evolucionat a l’alça aquests darrers anys (cfr. Capítol 1). Així mateix, la recent modificació legal del sistema de preus a Espanya fa preveure un augment substancial per al curs 2012-13 (cfr. Capítol 5).

Cost dels estudis: diversos models

Les grans diferències detectades a l’apartat anterior quant als preus de les matrícules universitàries, reflecteixen tan sols una part de les moltes diferències entre els sistemes universitaris d’arreu del món quant a la despesa universitària i la forma de finançar-la. Com veurem, aquestes diferències no només es donen entre regions del món definides culturalment i històrica (Europa, Amèrica del Nord, Amèrica Central i del Sud, Índia, Sud-Est Asiàtic, Nord d’Àfrica, Japó, Austràlia i Nova Zelanda, etc.) sinó també pel que fa als països que formen part d’aquestes regions. La Unió Europea n’és un exemple paradigmàtic.

En particular, alguns països cobren íntegrament el cost dels estudis a la matrícula dels estudiants però després els el retornen en forma de beques; també n’hi ha que cobreixen el cost amb crèdits públics que l’estudiant ha de retornar un cop finalitzats els estudis. En d’altres l’accés és completament gratuït i una bona part dels estudiants rep una beca-salari mentre estudia; en tant que en alguns països la quantitat i l’import de les beques és escàs.

Per tal d’avaluar el cost d’accés a l’educació superior, l’OCDE té en compte l’import que paga anualment, per la matrícula, l’estudiant o la seva família i també el subsidi a què es pot aspirar per pal·liar aquesta despesa o altres despeses associades, sigui o no en forma de beca. Aquesta classificació en dos eixos dibuixa una partició significativa en grups de països (clústers), tal com es mostra en el Gràfic 3.2.

Gràfic 3.2 Relació entre preus públics i proporció d’estudiants que reben beques o préstecs públics (curs 2008-09).

En el còmput dels subsidis no s’inclouen les subvencions indirectes, com ara la disponibilitat de residències o l’existència de tarifes especials de transport. Font: OCDE 2011, indicador B5. D’acord amb la font, manquen les dades corresponents a Alemanya. Ens referim a aquest país més endavant.

La meitat superior correspon als països amb preus de matrícula molt elevats (a partir de 1.500 dòlars convertits amb Paritat de Poder Adquisitiu PPA), mentre que la meitat inferior representa aquells països on els preus són més baixos o els estudis són gratuïts. Com ja hem observat, a la majoria dels països més desenvolupats, els estudis universitaris tenen preus baixos o són gratuïts.

L’eix horitzontal indica el percentatge d’estudiants que reben una beca o un préstec públics. S’han dividit els països entre aquells on menys del 50% d’estudiants disposen d’una beca o d’un préstec i aquells on la majoria d’estudiants reben un ajut. Cal tenir present que aquesta mesura quantitativa no té en compte si es tracta de préstecs o de beques, com tampoc el seu import, la seva finalitat o les seves condicions, i pot conduir a interpretacions incorrectes, ja trobem països que adjudiquen un gran nombre préstecs o de beques amb una dotació econòmica molt minsa (que no alleugen gaire el cost dels estudis o el d’oportunitat) i països que, en canvi, doten una gran quantitat de beques-salari. A això s’hi afegeix el fet que les dades del Gràfic 3.2, tal com s’indica al seu peu, no inclouen els subsidis indirectes.

El gràfic queda doncs dividit en quadrants que anomenarem Q1, Q2, Q3 i Q4, tal i com es resumeix a la Taula 3.3.

Taula 3.3

Classificació dels països segons preus públics i proporció d’estudiants amb beques o préstecs públics 

Pocs estudiants amb suport

Molts estudiants amb suport

Preus alts

Q1

Japó

Q2

Austràlia, Estats Units, Holanda, Nova Zelanda i Regne Unit.

Preus baixos

Q3

Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Itàlia, Mèxic i Suïssa.

Q4

Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega, i Suècia.

El grup Q1 és el més regressiu de cara a l’estudiant en termes de la despesa privada que han de suportar ell o ella i la seva família, i des del punt de vista de l’estímul a la mobilitat social, ja que combina preus elevats amb poques ajudes públiques. El resultat és una “elitització” de la universitat, que a països com el Japó, per exemple, ha causat un desplaçament de la demanda cap a estudis encarats a la formació professional i en oficis (cfr. OCDE 2011).

A l’extrem diametralment oposat, els països situats en el quadrant Q4 ofereixen estudis universitaris a un preu baix (de fet, en tot ells, es estudis són totalment gratuïts) i, a més, hi aporten gran nombre de beques per sufragar el cost d’oportunitat i les despeses indirectes dels estudiants, com són l’allotjament, l’alimentació o el transport. Els països situats en aquest grup són els escandinaus (i Islàndia), caracteritzats per una llarga tradició de tenir un sòlid estat del benestar. Aquests països destinen una gran quantitat de recursos públics, i mostren “valors socials profundament arrelats, com l’equitat i la igualtat d’oportunitats”, on “l’accés a l’educació superior és considerat un dret i no un privilegi” (OCDE 2011).

En el quadrant Q2  trobem països amb preus de matrícula elevats, que atorguen un gran nombre de beques o de crèdits. Són models típicament anglosaxons (tipus college) on sovint l’educació superior es finança en gran part a través dels preus de les matrícules (a Austràlia i Estats Units la inversió pública és inferior al 50% de la despesa total en educació superior). En aquests països la universitat té un caràcter més de servei privat que públic, i la majoria dels usuaris reben una beca o un préstec per poder accedir-hi. Països com Holanda i el Regne Unit s’han desplaçat des del grup Q3, on es trobaven el 1995, fins al Q2 a través de l’increment dels preus en paral·lel amb l’augment del percentatge d’estudiants que obtenen beques o préstecs. Tot i això, el fet que a Anglaterra i Gal·les les universitats van fixar els preus en el màxim permès per les noves reformes (9.000 £) i que en un informe es pronostiqués una forta caiguda de l’entrada d’estudiants[3.2], ha generat alarma en el govern del Regne Unit.

Els països d’Europa occidental (i també a d’altres regions del món com Mèxic) es troben dins del grup Q3, on els preus no són molt elevats però tampoc no hi ha un gran nombre de beques. Es podria dir que són el model oposat al Q2: aquí l’educació universitària és majoritàriament pública i a preus baixos. Després d’un breu intent (de 2006 a 2011) de seguir una trajectòria similar a la del Regne Unit, Alemanya roman en aquest grup. Actualment només a 2 dels 16 länders encara se segueix pagant per la matrícula[3.3].

El model espanyol de preus i beques s’allunya del model d’Europa occidental

Des del curs 2008-09, els preus públics universitaris a Espanya i, particularment a Catalunya, han evolucionat a l’alça (cfr. Capítol 1). Així mateix, la recent modificació legal del sistema de preus a Espanya fa preveure un augment substancial per al curs 2012-13 (cfr. Capítol 5). Aquest increment  desplaçaria el model espanyol lluny de la seva situació actual i descartaria la seva permanència en el model compartit pels països del nostre entorn més immediat (Q3). També descartaria l’opció d’una transició cap al model dels països escandinaus, on la gratuïtat absoluta dels estudis és una peça clau (Q4).

El sistema universitari català i espanyol es situaria, si no es produeixen més canvis, a la zona superior del gràfic (Q1), on el model és socialment més regressiu. Tanmateix, una millora substancial en la política de beques podria suposar un desplaçament cap al quadrant Q2. Aquesta segona possibilitat és, a maig de 2012, escassament probable, ja que els darrers mesos el govern ha manifestat la seva intenció de reduir la despesa.

Per altra banda, una taxa d’atur del 24,1% a març de 2012 (50,9% per a les persones joves) fa que resulti dubtós un endeutament ulterior de les famílies per pagar els estudis. Això podria tenir conseqüències sobre l’accés a la universitat.

Els efectes sobre l’accés a la universitat

Com és natural, els preus de les matrícules i la facilitat per obtenir beques i ajuts, així com el seu import, tenen conseqüències sobre el percentatge de població que accedeix als estudis universitaris. Particularment, l’existència generalitzada de beques té impacte en la demanda, tal com mostra la correlació que es fa visible al Gràfic 3.4: a la zona alta del gràfic (proporció alta d’estudiants) sols s’hi troben països de la zona dreta (nombre gran de beques i préstecs), mentre que a la zona baixa (proporció baixa d’estudiants) sols s’hi troben països de la zona esquerra (nombre baix d’ajuts). Cal assenyalar que les xifres del nombre d’estudiants estan distorsionades en alguns països (Austràlia, Estats Units) pel gran nombre d’estudiants estrangers que atrauen.

Gràfic 3.4: Relació entre la proporció d’estudiants que reben una beca o un préstec i la proporció de joves que accedeixen a estudis superiors (curs 2008-09).

Font: OCDE 2011, indicadors B1 i B5.

L’explicació d’aquesta correlació entre beques i accés es pot trobar en el cost d’oportunitat: quan els ingressos que percep la persona becada excedeixen el cost de la matrícula i passen a convertir-se en beques-salari, i el nombre de beques permet garantir la possibilitat d’obtenir una beca amb una certa probabilitat, el nombre d’estudiants és més gran. En canvi, en països com Espanya i altres que pertanyen al grup Q3, el cost de la matrícula no és molt alt però tampoc no abunden les beques, i això actua com a desincentiu a l’hora d’accedir a la universitat.

El Gràfic 3.5 permet comparar l’esforç econòmic dels diversos països quant a les beques i els préstecs públics.

Gràfic 3.5: Subsidis públics a les famílies i altres entitats privades, com a percentatge de la despesa pública en educació (curs 2008-09).

Font: OCDE 2011, indicador B5.

Alguns països destinen una gran quantitat de la inversió pública en educació a préstecs per a l’estudi, com es veu en el Gràfic 3.5. Aquests préstecs cobreixen les despeses de l’estudiant, que però ha de retornar els diners si en finalitzar els estudis aconsegueix un lloc de treball amb una remuneració suficient que li permeti fer-ho. És paradigmàtic el cas dels Estats Units on, per poder accedir a les millors universitats, molts estudiants han d’aconseguir una beca o bé demanar un préstec. L’increment dels preus ha posat de manifest l’efecte negatiu d’aquest model de finançament: el deute ha augmentat tant que un gran nombre d’estudiants i de titulats no el poden pagar i ja es comença a parlar de la “bombolla del deute estudiantil”. Pot resultar sorprenent saber que la indústria del deute estudiantil factura cada any 80.000 milions de dòlars, i s’estima que el deute estudiantil als EUA arriba a 1 bilió de dòlars (1.000.000.000.000 USD)[3.4], gran part del qual està avalat per l’estat en forma de préstecs federals. En altres paraules, el deute estudiantil és gairebé el 7% del PIB d’Estats Units, i ha assolit dimensions que podrien arrossegar l’economia en cas d’explotar.

L’esforç dels països en educació superior

Al darrere de la diversitat en les polítiques de subvencions i de preus públics rauen l’estructura i la composició de la despesa universitària dels estats: en els models Q2 i Q4 la despesa pública en finançament del sistema universitari és més alta, en relació amb la renda total o la despesa pública, que en els models Q1 i Q3. Això determina les diferències entre les polítiques d’ingressos i despeses dels dos models, i com això afecta la igualtat d’oportunitats.

Dins el països de la OCDE Espanya ocupa una posició intermèdia en l’esforç que el finançament públic aporta al sistema d’ensenyament superior com a tant per cent del Producte Interior Brut (PIB). Espanya dedica a la despesa pública en ensenyament terciari un 1,07% del PIB, en un punt intermedi d’un ventall que el 2008 va oscil·lar entre el 0,66% de Japó i el 2,17% de Dinamarca (Gràfic 3.6).

Gràfic 3.6: Percentatge de despesa pública en ensenyament superior en relació amb el PIB.

Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’OCDE sobre despesa total en educació terciària i PIB.

Així doncs, el percentatge del PIB que Dinamarca destina al finançament del sistema d’enseyament superior a través de la despesa pública és 3,3 cops el que destina el Japó. El Gràfic 3.6, a més, permet una visualització de la variació experimentada a cada país des de 1998.

El Gràfic 3.7 posa en relació el percentatge de despesa pública en ensenyament superior amb el PIB per càpita a Paritat de Poder Adquisitiu per a tot el període 1998-2008 als mateixos països, i confirma la disparitat dels esforços, en relació amb el PIB per càpita.

Gràfic 3.7: Evolució del percentatge de despesa pública en ensenyament superior en relació amb el PIB per càpita als països de l’OCDE (1998-2008).

Font: Elaboració pròpia amb les mateixes fonts que el Gràfic 3.6. Els dòlars Geary-Khamis de 1990 a Paritat de Poder Adquisitiu (G-K PPA) permeten comparar el PIB per càpita de diversos països en moments diferents sense que dita comparació resulti enterbolida per la inflació ni les diferències en les estructures internes de preus relatius.

Les observacions tendeixen a desplaçar-se cap amunt i, depenent dels països, cap a la dreta, tot reflectint el fet que disposar d’una renda real més gran també comporta poder destinar-ne una part més gran al finançament de l’ensenyament superior. Tanmateix, la correlació es dèbil, atès que per a valors similars de PIB per habitant es manté una disparitat entre esforços de finançament. Així mateix, països amb un PIB per càpita diferent com Mèxic (7.972 $GK de 1990 a PPA per habitant), la república Txeca (12.520), Portugal (14.482), Israel (17.549), Austràlia (25.014), Hongria (9.419), Polònia (9.681) i Espanya (19.551) es movien el 2008 en un ventall força similar de despesa pública en ensenyament superior en relació amb el seu PIB: entre el 0,92% i l’1,07%. En altres paraules, la relació entre els seus esforços màxim i mínim  (1,16) no guardava relació amb la relació  entre els valors màxim i mínim dels seus PIB per càpita (3,14). Entre el grup de països de l’OCDE analitzats, Japó és el que tenia la despesa pública en ensenyament superior proporcionalment més baixa, mentre que, el mateix any, el seu PIB per càpita era exactament el valor mitjà del grup, i multiplicava per 2,9 el del país més pobre (Mèxic).

En conclusió, a l’hora de  destinar una part més gran o més petita de la renda disponible al finançament públic de l’ensenyament superior, el fet més rellevant és la voluntat política que es deriva de la correlació de forces i de poder polític que hi ha a cada país. Parafrasejant la conclusió del premi Nobel d’economia Amartya Sen, referida al conjunt de la despesa social, per decidir augmentar el finançament públic universitari “no cal esperar a fer-se ric primer[3.5].

Tampoc no existeix una correlació entre l’evolució demogràfica dels països i l’evolució del finançament públic de l’ensenyament superior, tal com es pot observar en el Gràfic 3.8, que mostra la relació entre la variació de la despesa pública (en proporció del PIB) i la variació del percentatge de població en edat de cursar estudis superiors (19 a 29 anys) entre 1998 i 2008, per a països de l’OCDE. En aquest període, en molts països es produeix una disminució de la proporció de població jove (malgrat que no s’observa al gràfic, la disminució no és només percentual, lligada a un augment de l’esperança de vida, sinó també absoluta, causada per un descens de la natalitat). És el cas d’Espanya, destacada en color vermell al gràfic. En uns altres països, el percentatge de població jove augmenta. Tanmateix, tant en un grup de països com en l’altre es produeixen variacions de tots els signes en el percentatge de despesa pública en universitats.

Gràfic 3.8: Variació de la despesa en educació superior i variació de la població en edat universitària als països de l’OCDE (1998-2008).

Font: OECD (despesa pública total en educació superior) i Department of Economic and Social Affairs de les Nacions Unides (població per edats i població total). Països: Alemanya, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Canadà, Corea del Sud, Dinamarca, Espanya (en color vermell), Estats Units, Finlàndia, França, Holanda, Hongria, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Japó, Mèxic, Noruega, Nova Zelanda, Polònia, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Suècia, Suïssa i Xile.

Finalment, és interessant fer notar que aquestes diferències es donen tan des d’un punt de vista sincrònic com diacrònic. El cas del Regne Unit és paradigmàtic en aquest sentit. El 1998, quan Tony Blair tot just acabava d’accedir a la presidència del consell de ministres, el seu país destinava un 1% del PIB al finançament públic universitari. Tan sols 10 anys més tard, quan va acabar la seva presidència, el Regne Unit només destinava un 0,83% del seu PIB al finançament públic de l’ensenyament superior (cfr. Gràfic 3.6). D’ocupar el lloc 18 entre la llista de 27 països de l’OCDE analitzats, va retrocedir fins al lloc 24, rere països com Irlanda, Espanya, Polònia, Hongria, Portugal, la República Txeca, Mèxic o Itàlia. Tot i que les dades publicades per l’OCDE encara no permeten actualitzar la informació de la despesa pública universitària dels anys posteriors al 2008, és sabut que des del 2010 el govern de David Cameron ha suprimit les subvencions públiques a les universitats angleses, tant si són públiques com si són mixtes o concertades, excepte en un nombre reduït de carreres tècniques. Ara bé, el PIB per  càpita del Regne Unit l’any 1965 era equiparable (9.752 $GK de 1990 a PPA per habitant) al de Polònia el 2008 (9.681); el 1978 (12.384) s’emparellava amb el que la República Txeca va assolir el 2008 (12.520), el 1986 (14.742) , i el 1999 (19.516) als que varen assolir el 2008 Portugal (14.482) i Espanya (19.551), respectivament. El Regne Unit és ara entre 2 i 2,5 vegades més ric com a país que el 1965, quan els estudis universitaris hi eren gratuïts. Un exemple més de la manca de correlació entre riquesa i política de preus públics universitaris.

Notes    (↵ retorna al text)


19 Comments

Fidel Sucre de la Paz · 06/06/2012 at 17:44

Tengo la impresión que el gráfico 2.11 la representación grafica esta confundida, es decir los costos de la tutela están en los del examen y a la inversa, por ejemplo, la tutela académica cuesta 106 euros y el examen de la tesis doctoral 140 euros en Madrid, pero la representación gráfica dice lo contrario, y así en el resto de las comunidades, al menos en lo que se refiere a los costos de doctorado. Por favor revisar estos datos.

    Observatori del Sistema Universitari · 06/06/2012 at 17:51

    Hola Fidel, gracias por la información. Revisaremos este dato para corregir cualquier error, si encuentras algún otro no dudes en informarnos también.

    Observatori del Sistema Universitari · 07/06/2012 at 12:34

    Hola Fidel. La representación gráfica está bien.

    El gráfico 2.11 reproduce fielmente los datos de la Estadística de precios públicos universitarios que publica anualmente el ministerio competente en materia de universidades. Consultado el DECRETO 95/2011 de la Comunidad de Madrid, por si había algún error en los datos suministrados por el Ministerio, se confirma la corrección de los datos, ya que el Anexo V, apartado 4, en sus puntos 6 y 8 establece:
    4.6. Examen para tesis doctoral: 140,34 euros
    4.8. Tutela académica por la elaboración de la tesis doctoral: 106,23 euros, aplicable exclusivamente a títulos no regulados por el Real Decreto 99/2011, de 28 de enero de 2011.

    Sin embargo, a pesar de que la Estadística de precios públicos universitarios no da el precio de la tutela académica para los títulos regulados por el Real Decreto 99/2011, éste se establecen en 300 € en el artículo décimo sexto.

Marc · 07/06/2012 at 11:56

Hola,
el gràfic 3.6, és un png i a l’orbir-lo no es llegeixen les lletres, ja que no té fons blanc. Si li poseu fons o el transformeu a jpg es podrà llegir millor!

    Observatori del Sistema Universitari · 07/06/2012 at 12:37

    Hola Marc, gràcies per notificar-nos-ho. Ja està corregit.

JMª Jové · 13/06/2012 at 13:39

Potser seria interessant tornar a les notes de tall per reduir el nombre dels estudiants en cada centre, ara amb un 5 pelat inclòs si tenen un suspens es pot cursar una carrera universitària… y així tenim alumnes que es fan eterns… clar tenen que treballar per poder pagar-se els estudis al no tenir beques….. i tampoc les tindrán si no aprofiten més les facilitats que ja tenen.

¿Cuanto paga el estudiante? | Observatorio del Sistema Universitario · 06/06/2012 at 08:35

[…] Por el momento, la versión completa sólo está disponible en catalán. […]

Los universitarios ya pagan un 20% de los estudios, según un informe | Artis Manus · 06/06/2012 at 12:15

[…] universitarios españoles ya pagan el 20% del coste de sus estudios, según un informe elaborado por el Observatorio del Sistema Universitario (OSU), formado por profesores y expertos del mundo universitario. Las cifras recogidas en el […]

Los universitarios ya pagan un 20% de los estudios, según un informe | cursovt · 06/06/2012 at 12:17

[…] universitarios españoles ya pagan el 20% del coste de sus estudios, según un informe elaborado por el Observatorio del Sistema Universitario (OSU), formado por profesores y expertos del mundo universitario. Las cifras recogidas en el […]

Los universitarios ya pagan un 20% de los estudios, según un informe « sobrelaeducacion.com · 06/06/2012 at 14:07

[…] Pais Los universitarios españoles ya pagan el 20% del coste de sus estudios, según un informe elaborado por el Observatorio del Sistema Universitario (OSU), formado por profesores y expertos del mundo universitario. Las cifras recogidas en el […]

UpiC » Blog Archive » Una dada val més que mil imatges (juny 2012) · 06/06/2012 at 14:12

[…] QUANT PAGA L’ESTUDIANT? Preus i taxes de matrícula universitària a Catalunya, a Espanya i al món. Informe de […]

Dossier de premsa de l’informe “Quant paga l’estudiant?” | Observatori del Sistema Universitari · 06/06/2012 at 17:00

[…] Conculta l'informe "Quant paga l'estudiant?": online i en PDF […]

Los universitarios ya pagan un 20% de los estudios, según un informe | Rajoy presidente ? · 06/06/2012 at 17:51

[…] universitarios españoles ya pagan el 20% del coste de sus estudios, según un informe elaborado por el Observatorio del Sistema Universitario (OSU), formado por profesores y expertos del mundo universitario. Las cifras recogidas en el […]

Los universitarios ya pagan el 15% de la matrícula - eLiceo.com · 08/06/2012 at 10:25

[…] Observatorio del Sistema Universitario (OSU) ha presentado este jueves el informe ¿Cuánto paga el estudiante? en el que se contradicen los cálculos sobre el copago universitario presentados por el Ministerio […]

Wert y las comunidades debaten hoy sobre las tasas universitarias | cursovt · 13/06/2012 at 11:47

[…] informe presentado la semana pasada pone en duda las estimaciones del Gobierno. Un estudio del Observatorio del Sistema Universitario (OSU, formado por profesores, alumnos y expertos), cuestiona la cifra referente al 15% de copago de […]

Wert debate con las comunidades autónomas el incremento de las tasas universitarias - eLiceo.com · 13/06/2012 at 19:38

[…] el contrario, un estudio del Observatorio del Sistema Universitario (OSU) elaborado por profesores, alumnos y expertos ha […]

Rèplica a “Universitat, renda i progressivitat” | Cercle Gerrymandering · 09/07/2012 at 12:15

[…] que el nostre recent informe “Quant paga l’estudiant?“ estava destinat a mesurar l’aportació dels estudiants universitaris als costos dels seus […]

Preus 2012-2013 (dades actualitzades) – Quant Paga l’Estudiant? | upf ap9 · 10/10/2012 at 23:10

[…] Font: Observatori Universitari – Quant paga l’Estudiant […]

UpiC » Blog Archive » El cost dels estudis a les universitats públiques catalanes · 30/10/2012 at 09:15

[…] si tot fos tan simple, el decret-llei no reconeixeria que cal una comptabilitat analítica! De fet, un estudi (molt més argumentat) de l’Observatori del Sistema Universitari estimava en un 20% la part del cost de l’ensenyament coberta per les matrícules. Tornant a les […]

Comments are closed.