Els preus públics de les matrícules universitàries es fixaran en un marc mal definit

El Reial decret-llei 14/2012, de 20 d’abril^[4.1] canvia radicalment el sistema que fins aquest curs ha fixat els preus públics universitaris a Espanya (per  a una anàlisi del seu contingut i de les seves conseqüències, vegeu el Capítol 5). Estableix per als preus públics de matrícula una forquilla que es defineix en termes de tant per cent de cobertura de “los costes de prestación del servicio”. Per exemple, en els ensenyaments de grau, “los precios públicos cubrirán entre el 15 por 100 y el 25 por 100 de los costes en primera matrícula; entre el 30 por 100 y el 40 por 100 de los costes en segunda matrícula; entre el 65 por 100 y el 75 por 100 de los costes en la tercera matrícula; y entre el 90 por 100 y el 100 por 100 de los costes a partir de la cuarta matrícula”.

Aquest nou sistema implica, per  a l’estudiant, un augment d’incertitud, perquè la forquilla permet diferències de quasi el 67% fins i tot en el cas de costos iguals.

I perquè els esmentats “costes de prestación del servicio” no se sap a quant pugen.

Això pot semblar sorprenent, però és explicable, com es discuteix més endavant. En qualsevol cas, és el mateix reial-decret el que reconeix aquest fet: a l’article 3, punt 7, s’hi llegeix “Hasta que todas las universidades implanten sistemas de contabilidad analítica y, como máximo, hasta el curso universitario 2015/2016,…” (per a més detalls, vegeu el Capítol 5). Posteriorment la presidenta de la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE), Adelaida de la Calle, ho ha confirmat en declaracions a El País (26/04/2012, p. 32; la cursiva és nostra): “[…] no tenemos lista la contabilidad de costes, no sabemos lo que cuesta una titulación, por lo que tampoco será homogénea la forma de calcular”.

Aquests no quantificats “costes de prestación del servicio”, a més, canvien globalment d’un curs a l’altre i el costos per crèdit matriculat poden canviar encara més a conseqüència de les variacions del nombre de persones que es matriculen i de les mateixes modificacions dels preus, ja que la teoria econòmica més elemental indica que els augments de preus comporten reduccions més o menys acusades de la demanda, a termini curt i llarg.

A quant pugen els “costes de prestación del servicio”?

Per què aquesta pregunta, tal com ha quedat establert més amunt, no té una resposta precisa?

El cost d’un producte (un bé o un servei) només es pot establir unívocament quan ens referim a un sistema que produeix únicament unitats idèntiques. En aquest cas, òbviament, per obtenir el cost d’una unitat de producte només cal dividir els costos totals d’un període, que cal suposar coneguts, pel nombre d’unitats idèntiques obtingudes en aquell període. Tot i així, hi ha un marge, perquè l’amortització contable dels actius materials no deixa de ser convencional.

Però, realment, la dificultat apareix quan el sistema estudiat genera resultats heterogenis. En aquest cas, que és el més habitual, els denominats costos directes (els que es vinculen exclusivament a un bé o servei) s’imputen inequívocament al bé o servei corresponent (per exemple, els productes consumits en un laboratori docent de química, a docència). Però els costos indirectes (és a dir els que tenen relació amb més d’un bé o servei dels produïts pel sistema) només es poden imputar mitjançant un procediment que s’ha d’establir més o menys convencionalment, ja que no hi ha una forma única, que es pugui considerar obligada i indiscutible. Per exemple, a quines activitats s’han d’imputar i en quina proporció els costos laborals de la gerent? I els dels consums energètics? I els del personal al servei de la universitat i, en particular, els del personal docent i investigador? A les dificultats generals, s’afegeixen, en el cas de les universitats, les derivades de les relacions entre la docència i la recerca, que  es potencien mútuament.

La comptabilitat analítica és un conjunt de regles i de procediments que, a partir dels costos dels recursos i de l’anàlisi de les entrades i les sortides dels processos productius dels béns i dels serveis, permet estimar-ne el costos^[4.2]. Una introducció a un sistema de comptabilitat analítica universitària (U. Jaume I) es pot obtenir a http://www.uji.es/bin/serveis/sico/coan/esqval.pdf  (darrera consulta: maig 2012); un exemple: “un 65% del cost d’electricitat del Departament de Finances i Comptabilitat s’imputarà a les activitats docents d’aquest i, posteriorment, aquest cost es repartirà entre les assignatures impartides, proporcionalment al nombre de crèdits de cada una d’aquelles”. Naturalment, segons les regles adoptades s’arriba a resultats diferents; en l’exemple de la U. Jaume I, si el 65% se substitueix per un altre percentatge raonable, el resultat canviarà.

És  destacable que, en aquest context d’indefinició, s’hagi repetit insistentment, en el procés de preparar l’opinió pública per a les apujades que es derivaran del decret-llei 14/2012, que l’estudiant només paga un 15% del “cost real” dels estudis. Destacable, pel fet d’avançar una xifra tan concreta com la del 15% i també pel de fer ús de l’expressió “cost real” que, donat que no existeixen els conceptes de cost virtual o de cost imaginari, posem per cas, no té altra funció que la de reforçar el poder de convicció del discurs.

Espanya: una estimació global situa en un 19,88% la contribució mitjana dels preus públics al finançament de la docència universitària a Espanya el curs 2008-2009

Per tot el que s’ha dit, és clar que no es pot pretendre aquí donar una estimació gaire precisa del cost de la docència universitària ni de la part que en financen els preus públics de matrícula. Però és factible analitzar algunes dades per saber en quines franges podem situar aquests valors. Sense perdre de vista que no hi ha cap proporció ideal, ja que la fixació dels preus de matrícula és una opció política que els governs adopten en funció dels interessos que representen realment (cfr. Capítol 3).

A la darrera edició de l’informe La universidad española en cifras^[4.3], p. 55, s’indica que l’any 2008 l’origen del finançament de les universitats públiques presencials d’Espanya era públic en un 80,52%, privat en un 18,06% i patrimonial en un 1,43%. Aquesta informació és molt agregada; no s’hi detalla l’aplicació del finançament ni quina part del finançament privat correspon als preus públics.

La taula 4.1, elaborada amb les dades procedents del Cuadro 11, inclòs a la p. 58 de CRUE (2010), mostra, en les columnes (1) i (2), respectivament, el detall per comunitats autònomes dels preus ponderats per crèdit i de la despesa corrent liquidada, corresponents al curs 2008-2009.

Per fer càlculs més acurats, cal detraure dels valors de la columna (2) la part directament imputable a activitats de recerca i de transferència, finançades amb fons de programes de recerca o amb contractes Aquesta part és molt variable, d’unes a altres universitats, però n’hi ha una estimació al Informe del sector público y autonómico, ejercicios 20006 y 2007^[4.4], que, a les pàgines 154 i següents, conté una anàlisi de costos elaborat a partir de les dades de les universitats de Cantàbria, Extremadura, la Rioja, Múrcia, Politècnica de Cartagena i Saragossa, corresponents a l’exercici 2007. El Tribunal afegeix als costos de funcionament obtinguts de les liquidacions pressupostàries uns “costes calculados en base a datos contables”, que són un 12,47% dels costos de funcionament, i sobre els quals l’Informe no conté més explicacions; d’una altra banda, dels costos totals que així resulten dedueix un 17% en concepte de “coste incurrido de manera exclusiva por la investigación”; no hi ha motius per pensar que aquest tant per cent, corresponent a les universitats esmentades, estigui per sobre de la mitjana espanyola. L’aplicació del mateix procediment de càlcul (multiplicar per 1,1247 i per 0,83, és a dir, per 0,93) als costos de la columna (2) dóna els valors de la columna (3) que, dividits pels de la columna (1), donen, a la columna (4) una estimació de la contribució dels preus públics als costos que no corresponen en exclusiva a la recerca. Finalment, a la columna (5) −columna (4) dividida per 0,60− es troben les estimacions per defecte corresponents de la contribució dels preus públics al finançament de l’activitat docent, en el supòsit que un 60% dels costos són imputables a la docència.

Taula 4.1

(1)    Preu crèdit ponderat (€).

(2)    Despesa corrent liquidada (€) per crèdit (a la font esmentada s’hi fa referència com a “gasto público por crédito docente”, “gasto corriente liquidado por estudiante a tiempo completo” –cosa manifestament impossible- i “gasto corriente por crédito académico”).

(3)    Costos calculats mitjançant l’aplicació dels criteris del Tribunal de Cuentas.

(4)    (1)/(3)*100: % del preu per crèdit sobre els costos de la columna (3)..

(5)    (4)/0,6: % del preu del crèdit sobre els costos de la docència, en el supòsit que aquesta representa el 60% del total corresponent a la columna (4)

Aquest tant per cent juga, evidentment, un paper crucial en el càlcul del cost docent per crèdit i només amb un sistema de comptabilitat analítica es podria arribar a un valor que tingués consens. Més amunt, s’ha vist que en el sistema de la U. Jaume I s’imputen a la docència un 65% dels costos d’un departament determinat. Per descomptat, el repartiment de l’activitat entre docència, recerca i altres és diferent segons els departaments i les universitats, i el 65% pot ser sovint un valor raonable. Però creiem que el 60% és, globalment, més ajustat.

Aquesta afirmació recolza en el fet que, segons el decret de 1985 que ha regulat fins ara la dedicació del personal docent i investigació^[4.5], un terç, com a mínim, de la dedicació d’aquest personal s’ha de destinar a la recerca i en què, deixant de banda el cos de professors titulars d’escola universitària, actualment en procés d’extinció, les xifres de referència són 8 hores de classe i 6 hores de tutories per setmana; en el supòsit que, a més, es dediqui una hora de preparació per cada hora de classe, tindríem un total de 22 hores per setmana, és a dir, un 58,7 % de les 37,5 hores de la jornada setmanal que correspon. Fins i tot deixant de banda que la dedicació a la docència pot ser més baixa fora dels períodes lectius i dels dedicats a avaluacions, podem concloure que el 60% és una estimació per excés de la dedicació a la docència del personal docent i investigador. A manca de més informació, els costos del personal d’administració i serveis i les altres despeses corrents es poden imputar raonablement a la docència en la proporció indicada.

Amb els supòsits adoptats resulta, d’acord amb la columna (5) de la taula 4.1, que el curs 2008-09 a totes les comunitats autònomes la contribució dels preus públics estava per sobre del famós 15%, mentre que en el cas d’Extremadura,  a la qual correspon el tant per cent més alt, arriba gairebé al 30%. El gràfic 4.2 permet una comparació de totes les dades.

Tot això referit als preus per crèdit, i per tant, sense tenir en compte, per la dificultat de fer-ho acuradament, conceptes com ara taxes de secretaria, drets de gestió d’expedient o preus de carpetes o agendes. Tanmateix, una estimació d’uns 100€ per estudiant i curs fa apujar en un 10% aproximadament els percentatges esmentats. Aquesta estimació està per sota del valor de les taxes a les universitats catalanes (vegeu Capítol 1): 66€ per gestió d’expedient (en el cas de matrícula anual; en el de matrícula semestral el cost és més gran), 70€ per taxa pròpia de la universitat (igual per a totes) i 40€, si més no,  per la repercussió anual dels drets d’expedició de títol (200€ el 2010 i 207€ el 2011); total, per tant, 176 €/any.

La manca de comptabilitat analítica fa pràcticament impossible ni tan sols aventurar estimacions que no siguin globals. És a dir, no hi ha base per saber quin tant per cent del cost del servei que rep paga l’estudiant de grau o de màster, o d’un o altre àmbit, o d’un o altre “nivell d’experimentalitat” (cfr. Capítols 1 i 2), ni, per tant, per justificar, a partir del cost, les diferències entre els diversos estudis.

Catalunya: una estimació global situa en més d’un 20 % la contribució dels estudiants al finançament de la docència universitària a Catalunya el curs 2011-12

Les dades de l’apartat anterior corresponen al curs 2008-2009. No podem donar valors actuals, perquè en aquest moment encara no es disposa de la liquidació del pressupost 2011 de totes les universitats^[4.6], una informació bàsica per estimar la contribució dels preus públics al cobriment del cost del servei.

Ara bé, des d’aleshores, si més no en algunes comunitats, com ara, singularment, en el cas de Catalunya, s’han reduït significativament les subvencions públiques alhora que augmentaven els preus públics (per sobre del 7,3%, a Catalunya, el curs 2011-2012 en relació amb el curs anterior). En conseqüència, han augmentat els tants per cent de cobertura de costos corresponents als preus públics; un estudi relatiu a la Universitat Politècnica de Catalunya posa de manifest que la proporció que representen els preus públics sobre el total del pressupost de la Universitat ha augmentat en un 11,5% entre 2009 i 2011: l’aplicació d’aquest increment al 15,19 % que figura a la Taula 4.1 donaria un 16,94%. En general, a Catalunya, en un sol any, la subvenció es va reduir en un 16% i els preus es varen apujar per sobre del 7,3%; això correspondria a passar del 15,19% al 18,63%. Si tenim en compte, els 176€ corresponents a les taxes  (que són un 14,83% en relació a un cost mitjà per curs de 1.166,50€), passem del 18,63% al 21,39%.

Aquesta estimació és consistent amb els resultats d’un estudi recent de la Universitat Jaume I^[4.7], de Castelló, segons el qual l’estudiant de grau hi ha pagat un 19,92% del cost i el de màster, un 32%. I queda per sota de la que s’obté amb els valors que figuren en el document Costos, ingressos i resultats de la gestió^[4.8], de la Universitat Autònoma de Barcelona, segons el qual el cost  mitjà de la docència, per alumne és de 5.883 € (preus públics de 1.166,50€ més 173€ de taxes representen el 22,77% d’aquest cost mitjà).