Annex: Preguntes més freqüents

Resum executiu En els darrers mesos hem vist com les pàgines dels diaris s’omplien de notícies sobre els augments de preu a les matrícules universitàries i nombrosos articles argumentant que davant les dificultats econòmiques que estan vivint les universitats públiques espanyoles una possible via d’escapada seria l’augment dels preus universitaris. Ens proposem en aquest annex de l’informe respondre algunes de les qüestions més freqüents sobre els preus públics i el model d’accés a la universitat en general. Les preguntes que abordem són: L’estudiant paga massa poc? Els estudis universitaris són una inversió privada o social? Els contribuents estan pagant la universitat als fills dels rics? La manera de coresponsabilitzar l’estudiant és augmentar els preus? Preus o impostos progressius? Preus més alts acompanyats de més beques, són la millor solució? El deute estudiantil és el garant de la igualtat d’oportunitats? És l’augment de preus inevitable a causa de la crisi?

Introducció

La contribució dels estudiants universitaris al finançament dels seus estudis és objecte de debat des de fa molts anys. Tanmateix, l’ofec pressupostari que viuen actualment les universitats públiques catalanes a causa de les retallades del govern de la Generalitat de Catalunya i del govern d’Espanya ha reobert amb força el debat. La pressió per a l’augment del preu de les matrícules universitàries ha estat quelcom present en la majoria dels països d’Europa i ha pres forma amb contundència en països com el Regne Unit.

Espanya no en queda al marge i en l’informe Documento de mejora y seguimiento de las Políticas de Financiación de las Universidades para promover la excelencia académica e incrementar el impacto socioeconómico del Sistema Universitario Español (SUE) del pla Estrategia Universidad 2015 s’aposta per què al 2015 tinguem establert un nou sistema de beques i de preus públics en virtut d’un model basat en els costos de la docència en el qual l’estudiant assumeixi una part més elevada d’aquests, sigui penalitzat de forma contundent per les successives matrícules, i que a la vegada compti amb un programa de beques molt més extens.

El Reial Decret-llei de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu aprovat pel Consell de Ministres el passat 20 d’abril és la constatació de la posició que el govern d’Espanya ha pres en el debat.

Arguments com la insuficient contribució de l’estudiant al finançament de la seva docència, els beneficis individuals que genera adquirir una titulació universitària, la regressivitat del sistema o la manca d’incentius al bon rendiment acadèmic estan a la base de totes les propostes que estan sorgint.

En aquest annex pretenem analitzar alguns d’aquests arguments i aportar alguns elements nous al debat tant amb les dades elaborades en capítols anteriors de l’informe com en d’altres estudis referents al model d’accés de la universitat, el sistema educatiu en general i les desigualtats en aquest.

L’estudiant paga massa poc?

L’encariment progressiu de la universitat en els darrers anys ha implicat que cada cop és més elevat l’esforç econòmic de les persones que hi accedeixen. Les dades mostren com en els darrers deu anys a Catalunya els estudis de grau i 1r i 2n cicles universitaris s’han encarit entre un 13% i un 25% per sobre de l’IPC i els preus mínims de màsters oficials han crescut un 43% per sobre de l’IPC des de la seva implantació ara fa cinc anys i s’han apropat progressivament als dels màsters oficials més cars (cfr. Capítol 1).

Tot i aquest augment, un dels arguments més escoltats en els darrers temps és que l’estudiant només assumeix un 15% del cost “real” de la seva docència a través del pagament de la matrícula. Tanmateix, encara avui no es té una determinació clara del cost del servei. Donades les limitacions que suposa el fet que no existeixi una comptabilitat analítica dels costos de la universitat esdevé que l’única aproximació viable a determinar els costos del servei és pura i simplement global, a partir dels pressupostos de les universitats. Així es fa en el Capítol 4 d’aquest informe, obtenint-se que a Catalunya una estimació global situa en més d’un 20% la contribució dels estudiants al finançament de la docència universitària el curs 2011-12. Això contradiu les informacions que acostumen a donar les autoritats universitàries, que l’aproximen a un 15% del cost mitjà.

A més, cal tenir en consideració que no existeix cap proporció ideal de contribució de l’estudiant al finançament de la docència, ni aquesta està condicionada pels factors de riquesa o demogràfics d’un país (cfr. Capítol 3) de manera que la fixació dels preus de matrícula és una opció política i social que els governs adopten en funció dels interessos que representen. 

Una qüestió addicional, del qual es parla poc és que a Catalunya i Espanya no hi ha, o gairebé no hi ha, ajuts per a menjadors, residències i transport per a estudiants universitaris. Això encareix notablement el cost dels estudis per a l’estudiant i justifica, si més no parcialment, la proliferació d’universitats que repeteixen en bona part l’oferta d’estudis. Gràcies a aquesta dispersió geogràfica de les universitats i dels estudis la universitat ha quedat a l’abast de molta gent. Per aconseguir el mateix amb menys universitats hauria calgut un sistema d’ajuts de mobilitat molt més amplis.

Els estudis universitaris són una inversió privada o social?

En el rerefons d’aquests augments dels preus i les reformes del model d’accés descansa la idea que si l’educació universitària és una inversió privada, pel fet que en mitjana els graduats obtenen remuneracions laborals més elevades, aleshores els estudiants han de pagar una part dels seus estudis.

Efectivament, existeix un benefici personal en l’estudi universitari, com l’existeix en l’estudi del batxillerat en l’estudi de cicles formatius o, en general, en qualsevol estudi. És, també, per això que resulta molt important, per a una societat, que l’accés a l’estudi sigui universal i es faci en funció de les capacitats i l’esforç de l’estudiant i no de les seves possibilitats econòmiques, ja que altrament el sistema es torna més injust.

A més d’injust, un sistema que selecciona econòmicament els seus estudiants és perjudicial per a la societat, perquè desaprofita el seu potencial i també perquè una població més ben i més altament formada reverteix en una societat més avançada ja que, entre altres, el seu teixit productiu i econòmic millora de la mateixa manera que ho fan les seves condicions de vida.

Paga la pena veure les dades i els resultats del recent informe Impactes de les universitats públiques catalanes en la societat, de l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques). Segons l’estudi, la universitat pública ha estat clau en la cohesió i desenvolupament social i cultura i per tant per al progrés social  i no només pel fet que la universitat compleixi una funció d’ascensor social sinó perquè l’extensió del coneixement a tota la societat fomenta una ciutadania més i millor formada i fomenta una societat més participativa, plural i culturalment rica. A més, l’estudi afirma que les universitats públiques són elements clau per a la innovació i el progrés econòmic  ja que l’activitat econòmica que generen les universitats públiques catalanes significa un 0,6% del PIB de Catalunya i això vol dir que cada euro invertit a les universitats públiques catalanes suposa un retorn de 1,8 euros a la societat.

Queda clar, doncs, que la universitat no actua únicament en benefici de la persona que hi accedeix, sinó també del conjunt de la societat. Si per tant la universitat és una necessitat per a tota la ciutadania (tot i que no tota hi estudiï) i per al país, els arguments esgrimits perquè l’estudiant hagi de costejar part dels estudis en dificulten l’accés o el dissuadeixen igual que en molts casos afecten la igualtat d’oportunitats.

Els contribuents estan pagant la universitat als fills dels rics?

Actualment, tot i el progrés de les darreres dècades en la democratització de l’accés a la universitat, encara hi ha un biaix social en l’accés a aquesta. A l’estudi Financiación y desigualdades en el sistema educativo y de formación profesional de España, els professors d’economia de la Universitat de Barcelona Jorge Calero i Oriol Escardíbul posen de manifest que el quintil de problació de renda més elevada té una taxa d’escolarització a la universitat de prop del 50% (20 punts per sobre de la mitjana), mentre que el primer quintil no arriba al 22%.

Així mateix, un altre estudi de la Fundació Jaume Bofill Educació i mobilitat social a Catalunya, realitzat per Xavier Martínez Celorrio i Antoni Marín Saldo, mostra que la desigualtat d’oportunitats en titulacions post-obligatòries s’explica pel factor pobresa ja que créixer en una llar de renda baixa limita 14 a 1 les opcions de titular-se.

Aquest biaix cap a sectors de la població benestants de l’extracció social dels estudiants universitaris sol utilitzar-se per argüir que les polítiques de gratuïtat o rebaixa dels preus públics dels estudis universitaris són regressives, ja que se’n beneficien aquells que més tenen perquè són els que accedeixen a la universitat.

Hem de considerar, però, que el fet que hi hagi aquest biaix cap a les rendes més elevades és degut a l’estructura del sistema educatiu i social en la seva totalitat.

Actualment, els costos d’oportunitat i els preus de les matrícules són elements que dificulten l’entrada de les classes més desafavorides a la universitat. A més, cal tenir en compte que són molts els condicionants socioeconòmics que influeixen en totes les etapes educatives de l’estudiant i que acaben determinant en una part important la seva entrada o no a la universitat.

Per tant, totes les polítiques d’augment de preus públics no fan sinó agreujar el problema, com s’ha demostrat amb l’augment de preus al Regne Unit, que ha significat una disminució del 11,9% de la preinscripció aquest curs, i amb la quadriplicació de la morositat estudiantil a la Universitat Jaume I després d’augmentar un 7,5% els preus aquest curs.

En canvi, totes aquelles polítiques que millorin l’accés a la universitat, com les destinades a superar els costos d’oportunitat mitjançant beques salari per exemple, faciliten la superació d’aquests obstacles que malauradament segueixen existint en una societat que requereix cada dia més la formació del seu jovent.

La manera adequada de coresponsabilitzar l’estudiant és apujar els preus?

Són molts els que assenyalen alguns estudiants universitaris com a paràsits del sistema públic tot emparant-se en l’abandonament dels estudis o les repeticions d’assignatures, i els que veuen en les polítiques de penalització econòmica per a les successives matriculacions un pas més en la millora de l’eficiència dels recursos públics i una fórmula indicada per a fomentar la “coresponsabilitat” entre els universitaris, és a dir, per garantir que l’estudiant té elements de pressió per aprovar els estudis i no consumir més recursos públics dels necessaris.

Aquestes visions catastrofistes semblen injustificades: segons l’informe La universidad Española en cifras 2010 de la CRUE, un 79% dels estudiants que varen ingressar al sistema d’educació superior espanyol van obtenir un títol en l’edat típica d’obtenció d’aquest, mentre la mitjana en l’OCDE és del 70%. Així doncs, el nostre sistema universitari és molt més eficient del que de vegades es vol mostrar.

A més, les normatives de progressió i permanència són el mecanisme a través del qual s’avalua l’evolució en la titulació de l’estudiant i se li exigeix un necessari rendiment acadèmic.

La penalització econòmica dels estudiants repetidors és una mesura recaptatòria que introdueix una nova font d’inequitat en el sistema d’accés i permanència, ja que el criteri econòmic és el que estableix la continuïtat en els estudis i, d’altra banda no respon al problema que s’exposa “d’estudiants paràsits”, ja que aquells que es puguin permetre pagar els recàrrecs podran continuar a la universitat.

També, cal assenyalar que els motius que condueixen un estudiant a suspendre una assignatura són de molt diversa índole i cal garantir que aquests puguin ésser superats. No és rigorós fer normatives de permanència que no considerin la realitat socioeconòmica de l’estudiant, que també és un factor determinant en les possibilitats d’estudi i, per tant, d’èxit acadèmic.

Preus o impostos progressius?

Un dels debats més vius pel que fa a les polítiques de preus públics i taxes es centra en propostes de progressivitat de preus públics, és a dir, de pagament en funció de les capacitats econòmiques de les famílies.

Cal tenir en compte que els béns i serveis de consum tenen en el mateix preu per a tothom, amb independència dels ingressos de cadascú, i, per tant, l’equitat s’assoleix per la via dels impostos sobre la renda, el patrimoni i les successions i no per la progressivitat del preu d’un servei.

La universitat com a servei públic i com a inversió social cal que sigui sostinguda econòmicament pels impostos que paga la ciutadania, uns impostos que han de seguir, sense dubte, criteris de redistribució de la renda per caminar cap a una societat més justa i igualitària.

A més, el principi de progressivitat aplicat a les concrecions del sistema tributari, és a dir, intentar dur a terme una redistribució de la riquesa de la població a través de l’aplicació dels impostos progressius en els béns i serveis de consum en comptes de fer-ho a través dels impostos sobre la renda i la riquesa, genera moltes més complicacions administratives i ineficiències. Cal tenir-ho en compte a l’hora de valorar propostes que com aquesta s’emmarquen sovint també sota criteris de cerca d’eficiència.

Preus més alts acompanyats de més beques, són la millor solució?

Alguns estudis caminen cap a propostes de compensació dels augments dels preus públics mitjançant una política més extensa de beques o crèdits.

Cal ser realistes, aquestes propostes solen ser il·lusòries, ja que no trobem estats en què aquestes compensacions s’hagin dut a terme de forma efectiva. Un exemple d’això és l’augment de beques dut a terme el present curs per la Generalitat de Catalunya a través de la partida pressupostària dedicada a les beques Equitat i les beques Excel·lència (uns ajuts a la mobilitat basats en criteris principalment acadèmics), de 1,1 i 0,3 milions d’euros respectivament, als quals es va  destinar tan sols un 25% de l’increment de recaptació obtingut per la pujada de preus públics, que es va situar quatre punts per sobre de l’IPC.

En segon lloc, en aquestes propostes és clar el canvi implícit en la concepció de les beques, que es conceben com un element de promoció necessari per poder accedir als nivells més elevats del sistema educatiu, en comptes d’entendre’s com una mesura per garantir la distribució de la riquesa i, sobretot, la igualtat real d’oportunitats en una societat cada cop més desigual. És a dir, el sistema de beques no està destinat a cobrir les desigualtat d’oportunitats de la societat en la que ens trobem sinó a cobrir les desigualtats que genera un preu elevat del crèdit.

En tercer lloc, cal parar atenció a l’actual sistema de beques. El pressupost de l’estat espanyol dedicat a beques és un 0,08% del PIB, una xifra que està molt per sota de la mitjana de la OCDE que és del 0,24% del PIB. Existeix un ampli consens que aquesta és una quantitat totalment insuficient per tal de garantir la igualtat d’oportunitats real i l’equitat del sistema universitari. A més, el sistema de beques tendeix cada cop més a l’aplicació de criteris meritocràtics. Això, de fet, converteix les beques en premis, la qual cosa, donada la seva insuficiència, comporta que el sistema de beques esdevingui injust i elitista.

El deute estudiantil és el millor garant de la igualtat d’oportunitats?

Paga la pena, també, aturar-se a les propostes d’introducció de crèdits per a finançar els estudis universitaris com a solució a la manca d’igualtat d’oportunitats i la superació dels costos d’oportunitat.

És essencial trencar amb les propostes de crèdits estudiantils que, de nou, es basen en l’aplicació del principi de benefici individual dels serveis públics i que, a més, promouen i accepten l’endeutament estudiantil. Malgrat les facilitats com interessos baixos, períodes de carència o la no necessitat de retornar del crèdit en algunes circumstàncies, l’endeutament estudiantil afecta principalment el jovent provinent de les classes més desafavorides, en ser aquest el que necessita accedir a aquestes fórmules de finançament, i situa el recent graduat en una situació de precarietat i manca de perspectives en haver de fer front al retorn del crèdit un cop acabats els estudis. Als Estats Units, el deute estudiantil es situava a final de curs a la xifra del bilió de dòlars i, segons la Oficina de Protecció Financera del Consumidor (CFPB), cada estudiant haurà de pagar, en mitjana, 1.414 dòlars per mes durant 10 anys per a cobrir el seu deute.

És l’augment de preus inevitable a causa de la crisi?

La insuficiència econòmica que viuen en aquests moments la majoria d’universitats públiques catalanes ha obert la porta a justificar l’augment de preus com a quelcom inevitable. Amb l’argument que tots els sectors de la comunitat universitària han de fer un sacrifici per la situació d’ofec pressupostari, ja sigui amb la rebaixa salarial, el canvi de les condicions laborals o l’augment dels preus públics.

Com es deia en un comunicat  de la Universitat Politècnica de Catalunya, l’endeutament i la manca de liquiditat que pateixen les universitats catalanes es deu principalment :

• a l’incompliment per part de les administracions públiques, i especialment la Generalitat, en no pagar o pagar amb retard a la Universitat,
• a  l’incompliment per part de la Generalitat dels acords del Pla de Millora Universitari 2007-2010,
• a la a manca de reconeixement del compromís contret pel Departament d’Innovació, Universitat i Empresa, respecte al pagament al seu càrrec dels crèdits sol·licitats per inversions corresponent als anys 2005 i 2006,
• i a la dràstica disminució dels ingressos provinents de les transferències corrents de la Generalitat en els exercicis 2010 i 2011.

Tot i les duplicitats o ineficiències que el sistema universitari català i espanyol puguin tenir, que cal reconèixer-les i posar-hi remei, la situació de les universitats públiques catalanes es deu a la retallada dràstica de recursos que estan patint.  La recerca de noves fonts de finançament ha portat a propostes com la potenciació del mecenatge, les donacions altruistes però també l’increment substancial dels preus públics.

L’augment de preus públics i les taxes no és una sortida circumstancial i respon a opcions polítiques ja que en altres països com Alemanya la opció escollida, en les mateixes circumstàncies de crisi econòmica, ha estat majoritàriament la d’aplicar la gratuïtat a l’accés de la universitat i així potenciar l’abast de l’educació universitària (rf. Capítol 3).