Conclusions

És oportú recordar que l’objectiu explícit del reial decret-llei 14/2012 era “introduir mesures de caràcter excepcional, juntament amb d’altres de caràcter estructural, per tal de “millorar l’eficiència de les administracions públiques” i assolir “l’inexcusable objectiu de l’estabilitat pressupostària”. Les dades d’aquest informe permeten comprovar que els seu efecte real és un canvi profund en el model de finançament de les universitats públiques catalanes que ha comportat:

1. Aturar i començar a revertir la tendència experimentada fins el curs 2008-2009 d’augment de la despesa pública en el sistema universitari català i espanyol. Atès que al nostre país dita despesa encara està per sota de la mitjana de l’OCDE en termes de PIB, i darrere la majoria de països europeus en despesa universitària real per estudiant, aquesta retallada (d’un 21% en la despesa universitària a Catalunya del 2009 al 2012) significa aturar el procés de convergència amb aquests països. Si l’actual tendència a la baixa persisteix, correm el risc que el nostre país experimenti una regressió important que ens allunyaria altre cop d’una alta inversió en formació universitària de talent i capacitat de recerca.
2. Traspassar als i les estudiants, i a les seves famílies, una part creixent del cost de les universitats públiques. Mentre les administracions han reduït un 45% les aportacions a les universitats públiques entre 2009 i 2012, tot retrocedint nou anys fins a la situació existent el 2003, els preus pagats pels i les estudiants han augmentat un 47% en termes reals. Això ha permès que, amb unes retallades del 45% en el finançament públic, la contracció de la despesa universitària hagi estat del 21%, però a costa de privatitzar de fet una part creixent del finançament del sistema universitari públic català, traspassant-ne el cost a la ciutadania que vol estudiar a la universitat. Entre els anys 2009 i 2014 s’ha produït un increment considerable dels ingressos provinents de taxes i matrícules, que de representar un 12% dels ingressos totals de les universitats públiques catalanes han augmentat fins a constituir de mitjana un 25-26% del ingressos totals. Així, el percentatge del cost de la docència assumit pels estudiants a Catalunya hauria passat d’un 21,6% l’any 2008 a un 28,4% el 2011, i un 41,6% el 2012. Estimem que al 2014 podria ser com a mínim d’un 42-43%.
3. Aturar i començar a revertir la tendència experimentada fins el curs 2008-2009 d’increment del nombre de joves del nostre país que accedeixen als estudis universitaris. Tot indica que l’efecte conjunt de la retallada de despesa en universitats públiques i l’augment de la part que paga l’estudiant ha fet retrocedir la tendència a l’augment de la població universitària. Com mostren les dades comparatives amb l’OCDE, l’augment en curs suposava un procés de convergència amb els països europeus que més inverteixen en ensenyament i recerca universitàris. A Catalunya la despesa pública en universitats ha retrocedit a nivells propers a l’inici del segle actual.

Com a societat ens hauríem de preguntar quin sentit té aquest canvi de model de finançament universitari de caràcter regressiu quan, per obrir camí a un model econòmic que vagi més enllà de la construcció i el turisme, caldria fer tot el contrari: invertir més i millor en la formació superior dels joves que ara tenen entre 20 i 29 anys. Catalunya té encara pocs estudiants universitaris, i massa joves que ni troben feina ni estudien. L’esforç de despesa universitària inferior a la mitjana de l’OCDE en termes de PIB demostra que això no es degut a què no tinguem capacitat de pagar més i millors universitats. És una elecció política que han fet darrerament els nostres governants, quan han optat per un model de finançament universitari cada vegada més gasiu en aportacions públiques, més regressiu en el seu sosteniment, i més restrictiu en l’accés per motius econòmics i no de talent. Aquest ha estat el resultat d’haver abandonat el model de finançament públic que predomina a la immensa majoria de països de l’OCDE i a Europa, per apropar-nos gradualment al que caracteritza només alguns països anglosaxons.