“Els alumnes s’haurien de poder acollir fins que el delicte prescrigui. Fins i tot encara que la vinculació del professor [denunciat] del centre s’hagi acabat, s’hauria de poder actuar”, defensa Anna Berga, presidenta de la Comissió Dona i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya.
Un altre dels grans problemes dels protocols és el desconeixement. “Se’n fa poca difusió, malgrat que per llei s’hauria de fer públic”, explica Barbara Biglia, professora de la URV i autora d’un estudi sobre violències i abusos sexuals a les universitats catalanes, qui considera que “són molt procedimentals i tenen poc sentit. No són documents amables i atractius, són textos executius i escassament efectius.” Segons Biglia, s’haurien de dedicar més esforços “a la protecció i a l’acompanyament de la persona que ha sofert la violència, que no pas a determinar el càstig perquè els centres no tenen competències”. Com que el protocol s’atura quan hi ha un procediment judicial, es pot arribar a deixar desprotegit el denunciant. “Hi ha hagut casos greus en què, com que no podien fer fora el professor perquè no hi ha resolució, l’han deixat a casa pagant-li el sou: hi ha professors que han tingut unes vacances pagades”, lamenta.
