11. Conclusions i comentaris

En síntesi, es pot dir que el sistema universitari català té les característiques següents:

  • Presència important de les universitats privades, entre les quals n’hi ha de subvencionades amb fons públics.
  • Bons resultats de l’activitat acadèmica de les universitats públiques, que gaudeixen de prestigi i, en general, tenen un nivell comparable a les d’altres països de l’entorn.
  • Nivell d’escolarització universitària baix, relativament a la població total i a la població de 18-24 anys d’edat.
  • Accés desigual, a favor de l’estudiantat de famílies amb nivells alts de renda i de formació.
  • El finançament públic se situa entre els més baixos de totes les comunitats autònomes, tant si es considera la subvenció per estudiant que, al 2019, només superava la de la Comunitat de Madrid, com la relació amb el PIB (sols per sobre de Navarra i Balears).
  • Els preus públics han sigut els més cars d’Espanya, especialment des de 2012. Les rebaixes dels darrers anys han millorat la posició de Catalunya a aquest respecte, però els preus encara se situen entre els més alts.

El 2019 els ingressos per preus públics per estudiant eren, amb diferència, els més alts d’Espanya.

  • Oferta docent relativament més abundant i de creixement més fort que en les altres comunitats autònomes.
  • Preeminència destacada en recerca.
  • Centres CERCA que competeixen amb les universitats en l’assignació de PDI i de recursos financers públics.
  • Pes rellevant de les activitats de transferència.
  • Doble via (funcionarial i laboral) en la carrera docent del PDI.
  • Plantilla de PDI amb majoria de més de 50 anys d’edat.
  • Plantilles de PDI amb molt alts nivells de temporalitat i de dedicació a temps parcial.
  • La relació estudiants/PDI és la més alta d’Espanya.
  • Incidència del govern de la Generalitat en la selecció del PDI, via els programes Serra i Húnter i ICREA.
  • La ràtio PDI/PAS, és la més baixa d’Espanya i reflecteix, com la d’estudiants/PDI, l’escassetat de personal docent i investigador. La d’estudiants/PAS se situa entorn de la mitjana estatal.
  • Nivells alts de dedicació a temps parcial del PAS.
  • Relacions harmòniques entre el govern de la Generalitat i les universitats públiques, que mostren poca propensió a reivindicar obertament un millor tracte pressupostari.

És difícil explicar els bons resultats i el prestigi de què gaudeix el sistema universitari públic català en unes condicions de finançament com les que pateix i que han donat peu a una composició del personal docent i investigador que, més enllà de situar-se fora del marc normatiu vigent, presenta greus deficiències pel que fa al seu potencial docent i de recerca, a causa del nivell elevadíssim de temporalitat i de contractes amb dedicació a temps parcial, que  no impliquen obligacions de recerca, i també de la baixa proporció de PDI en la fase inicial de la carrera acadèmica, la qual cosa, a més, fa difícil garantir la continuïtat i la renovació dels grups de recerca. Una alta proporció de PDI amb dedicació a temps complet és necessària per fer possible una activitat acadèmica de qualitat. De fet, la universitat espanyola va fer un gran salt endavant quan, com a conseqüència de la llei de reforma universitària, de 1983, de diverses disposicions que la varen desenvolupar i de la llei d’incompatibilitats de 1984, va augmentar substancialment la proporció de PDI a temps complet, amb què ens vàrem aproximar a una estructura d’aquest personal com la de les universitats de qualitat dels països amb què ens volíem comparar.

En aquest context es podria dir que el prestigi i els bons resultats de les universitats públiques catalanes són l’efecte d’un miracle. Però, si descartem aquesta explicació,  l’única que hi trobem, i amb la qual coincidim amb l’opinió expressada per rectors de les universitats públiques catalanes, és que tot això és fruit de la motivació i la dedicació del personal, del qual no es pot esperar que pugui mantenir indefinidament un esforç com el que ha estat duent a terme aquests darrers anys i que certament no podrà fer el que es vagi jubilant forçosament, per raó d’edat, o voluntàriament, quan compleixi les condicions per tenir-hi dret. A més, s’ha de tenir en compte que generalment transcorre un temps considerable entre l’assoliment dels resultats de la recerca i llur publicació en revistes acreditades, en què es basa l’avaluació quantitativa de la investigació, és a dir: els indicadors de les activitats de recerca d’un període donat són un reflex de la que es va dur a terme en alguns períodes anteriors.

El conseller d’universitats s’exclamava en la inauguració del curs 2013-2014 perquè el sistema català tenia 460 portes d’entrada (graus), però totes les havia autoritzat el Govern. El curs 2021-2022 les universitats presencials catalanes han ofert 555 graus.

Aquesta proliferació de títols n’incrementa els costos de producció i implica una pressió sobre una plantilla de PDI amb mancances quantitatives i qualitatives molt importants. A més, en la mesura que la diversificació resulta sovint de l’especialització dels graus, pot arribar a desvirtuar el caràcter d’aquests títols, la funció dels quals consisteix a proporcionar una formació bàsica i generalista.

La combinació de retallades pressupostàries amb l’augment de l’oferta docent han conduït a reduir el cost de producció d’un crèdit docent mitjançant la configuració d’unes plantilles de PDI amb taxes de temporalitat i de dedicació a temps parcial tan elevades que fins i tot ultrapassen els límits legals, sense que en la trajectòria que ha desembocat en aquesta situació s’hagi fet cap actuació per impedir-ho.

En aquest context, des dels rectorats es reclama més autonomia i menys regulació: es va dir que el projecte de LOSU era reglamentista, encotillaria les universitats, que el que caldria és una llei de bases (cosa que s’interpreta en un sentit diferent del que té aquest terme des d’un punt de vista jurídic). Però abans, pel que fa a la selecció del PDI hi havia més autonomia, perquè per presentar-se a un concurs no calia l’acreditació d’una agència de qualitat qualificada, que ara és preceptiva: i és molt difícil negar que, globalment, el sistema actual ha permès elevar significativament el nivell del PDI que s’incorpora a les universitats o que hi assoleix categories superiors. Ara, després que el catàleg de títols oficials fos substituït per un registre, les universitats espanyoles tenen molta més autonomia que a França o Alemanya (on segueix vigent el catàleg), dintre dels condicionants pressupostaris, pel que fa a la generació d’oferta docent, i això ha donat el resultat que coneixem.

Però l’autonomia està limitada per la manca d’un sistema de finançament suficient i estable i perquè l’administració, malgrat el discurs que cal donar confiança als agents i deixar que actuï la mà invisible, a l’hora de la veritat imposa, fins on pot arribar, procediments  de selecció del PDI que reflecteixen una profunda desconfiança en les universitats.

Més enllà de discursos genèrics autocomplaents, el sistema universitari català presenta prou problemes significatius per justificar una reflexió i un debat sobre el seu paper a la nostra societat i els seus trets característics. Segur que alguns s’han de preservar. Però no és menys cert que n’hi ha que  requereixen correccions profundes i, en alguns casos, ràpides, sense les quals es pot témer que els trets positius que predominen en les seves activitats pateixin un deteriorament significatiu en poc temps.

Categories: Informes

1 Comment

El sistema universitario catalán: datos y singularidades - Observatorio del Sistema Universitario · 21/06/2022 at 11:32

[…] Informe completo (en catalán) […]

Comments are closed.